Sobre el mode “fer” i el mode “ser”, què significa?
La descripció del mode “fer” i el mode “ser”, es remunta a inicis del 2000, dins dels estudis de com el *Minduflness podia ajudar a sortir del sofriment emocional. Z. Segal, M. Williams i J. Teasdale, investigant sobre com pot ajudar el mindfulness en la depressió, descriuen dos modes de funcionar de la nostra ment (1).
Es tracta de dues maneres de veure, sentir i actuar davant les coses. En el mode “fer” la ment se centra en aconseguir un propòsit o intentar resoldre un propòsit o resoldre un problema.
En el mode “ser”, la ment se centra en l’observació del present, sense judici, amb consciència, i amb acceptació de la realitat.
Les dues modalitats són vàlides i necessàries, vàlides segons el moment en què les utilitzes i necessàries les dues per a viure amb coherència i equilibri.
En el mode “fer, es persegueix un resultat, hi ha un desig de canvi d’un moment A cap a un moment B, d’un estat A a un estat B; pot ser de de “tinc gana, menjaré”, “tinc una tasca del treball, la realitzaré”, a “estic trist, quedaré amb una amiga per a oblidar-me del problema”. Sempre hi ha un desig d’aconseguir alguna cosa, que hi hagi un canvi. Hi ha un problema i es busca una solució. En aquest mode es prioritza moltes vegades l’anàlisi, la planificació, el record de solucions anteriors, la comparació… tot això molt necessari per a solucionar els problemes. També apareix els automatismes, allò après que ha funcionat anteriorment.
En el mode “ser”, es busca una acceptació plena del present; això significa, en la pràctica, aprendre a connectar amb una estat de consciència que deixa com a secundari el pensament. Perquè el pensament, com hem dit, tendeix constantment a la projecció al passat i/o al futur, a la comparació, a la preocupació… tot això ens allunya del moment present i ens dificulta, en primer lloc, captar-lo mes àmpliament .
Acceptar el present i centrar s’en el present vol dir també deixar l’actitud de lluita pròpia del mode fer. La diferència entre acceptar i resignar-se és una cosa necessària per a deixar aquesta lluita, ja que la resignació és un sentiment que ens treu energia, i en canvi l’acceptació ens la dona.
El mode “fer” es relaciona amb la productivitat, el mode “ser” té a veure amb la connexió amb un mateix, amb els altres i la vida.
Una manera d’entendre el mode “ser”, és veient com juguen els nens: els nens en el joc estan plenament centrats en el present del seu joc, posen en joc tot el seu ser, no volen aconseguir cap objectiu jugant, ni estan pendents d’una valoració del seu joc… simplement juguen i gaudeixen.
Realment les idees d’acceptació, consciència, i connexió amb els altres poden sonar rars en la nostra societat actual, on creixem en una societat que es basa, en gran part, en el “aconseguir”, i de manera cada vegada mes agressiva, en la “comparació” amb els altres ; mes allà de la competència en el mercat laboral, la “comparació” arrasa en tots els àmbits per l’eclosió de les xarxes socials i el poder que els estem donant als “*influencers”. La comparació constant és l’antagònic de l’acceptació, i ens allunya tant de nosaltres mateixos com de les altres persones, produint molt sofriment emocional.
El mode “ser” no té a veure amb “no-fer”, o amb relaxar-se o descansar. Sí que ha de veure amb parar els automatismes del dia a dia per a donar s’un temps a connectar amb un@s mateix, amb les sensacions del moment, les emocions del moment, les necessitats del moment present. Ha de veure amb poder parar i donar-se un temps per a activitats que no tenen un propòsit concret, activitats que ens agraden i ens connecten amb nosotr@s mateixos.
I tu, creus que és fàcil accedir al mode ““ser””? De quina manera et connectes amb tu mateix?
1.- Z. Segal, M. Williams i J. Teasdale (2002) Teràpia cognitiva basada en el mindfulness per a la depressió.
